Obituari

 

La fotografia del J.A. : m’hi apropo perquè durant la cerimònia no l’he vist bé, assegut  en una cantonada dins una carpa com de restaurant, amb gespa artificial i una pantalla de televisió elevada, on resta la seva imatge. La televisió està orientada cap a cinc fileres de bancs, com de jardí públic, dins un espai anomenat espai-jardí . Al centre, un faristol, i al darrera un petit piano electrònic, d’on encara ressonen les notes – no he pogut evitar de pensar en un casament dels d’abans, d’aquells on es començava a ballar amb un paso-doble tocat amb un orgue electrònic de sons semblants – de les paraules d’amor, senzilles i tendres. Més enrere, el taüt, diminut i rectangular, col·locat discretament com si fes nosa, sense cap forma humana possible. Al final, però, se l’emporten, i darrera d’ell el seguici, continuant amb la tradició fúnebre d’acompanyar el mort cap a la seva darrera estança, en aquest cas un forn crematori. Ell hi havia treballat, de comptable en una fàbrica de caixes de morts. Pijamas de madera, en deien els seus treballadors.

M’apropo a la pantalla i em miro el seu retrat, encara visible, somrient amb aquell aire discret , tant propi del seu ofici ; la seva corbata de nus petit, sobresortint de l’armilla tot mostrant les mànigues de camisa, arremangades per sobre el canell. Fa fred, per ser Abril. Em mira i sembla que em torni a dir vinga nene, a treballar. Jo era molt més jove, i ell en tenia uns quants menys que jo ara. Miro aquesta buidor de l’espai-jardí i a ell mirant-s’ho, com aquella fantasia una mica vanitosa que tots tenim alguna vegada, de poder veure’ns al nostre propi funeral. La seva esquela és molt senzilla, un paper amb la foto de la moreneta en una cara i al darrera, uns versos del Kahlil Gibran, sempre agradables de llegir.

 

Darrera llum

 

Llegeixo el conte “El jardí encantat” de l’Italo Calvino. Ho faig assegut al pati del darrera, que dona a ponent. El sol, baix, va fent el seu darrer recorregut abans d’amagar-se. La llum no molesta la lectura, més aviat convida a endinsar-se dins ella. El conte és breu, ple de detalls enlluernadors com el fons de les pàgines del llibre que solquen els meus ulls . Quan els aixeco una estona, hi veig el meu jardí, breument sota l’encanteri d’aquesta darrera llum, on els verds tendres de les fulles de les moreres i les hortènsies es confonen amb els vermells dels geranis, els blancs de les margarides ; on la llum juga amb branques, fulles i flors , amb els troncs dels arbres , amb els matolls  de lavandes i romanins, filtrant l’aire mateix d’aquest primer dia càlid de l’any fins arribar al meu rostre, a les meves mans on la pell s’arruga al girar un full per acabar amb aquesta petita història de dos nens que l’escriptor deixa a la platja, jugant en una tarda sense fi.

Tanco el llibre i tanco els ulls : apareixen lluernes, blanques i roges, movent-se enfront un fons negres, com d’infinit nocturn. Quan els torno a obrir, el disc solar desapareix. Intento consolar-lo : tu no tens la culpa de res, li dic.

“ El nen pàl·lid voltava per la seva sala en penombra amb passos furtius, acariciava els angles dels quadres plens de papallones amb els dits blancs, i parava l’orella. El batec del cor d’en Giovannino i la Serenella, que primer havia afluixat, es tornava a disparar. Era la por de l’encanteri que segurament pesava sobre aquells casa i aquell jardí, sobre totes aquelles coses tan boniques i tan còmodes, com una antiga injustícia mal reparada. “

“El jardí encantat”, Italo Calvino

Del recull “ L’últim és el corb “ ( trad. de Pau Vidal ) Ed. Comanegra ( 2023 )

 

 

Retrobar (-se )

 

Passejant, a la tarda, sota un cel africà, la primera oreneta ha volat davant els meus ulls. M’he adonat de que ja és primavera. Li he preguntat ja ets aquí ? ; li he respost jo encara sí per després, feliç de veure-la fent giragonses damunt el camp, pensar en com, en aquesta època de l’any, vaig saludant els qui no son a l’hivern : les flors del cirerer, els primers brots de la parra, la flor blava de la borratja, la puput i el ratpenat, les primeres formigues i totes aquestes noies corrent mirant de posar els seus cossos a punt. I el mar, amb qui em vaig retrobar després de unes quantes primaveres i estius sense fer-ho. 

Vaig anar a Tossa, un divendres sant. El mar estava de festa, amb bon onatge trencant les roques. A la platja, vaig caminar fins a la vora i el vaig contemplar ; de tant temps que feia, em va espantar  una mica el brogit però més encara la seva immensitat, que no assimilava. Vaig tenir un moment de por, que es va esvair de seguida : l’escuma blanca de les ones, l’aigua avançant sobre la sorra com si algú desplegués una catifa de benvinguda, per recular i tornar a aparèixer, uns cops més a prop, d’altres més lluny...com quan dues persones es coneixen, s’agraden i es busquen sense presses, la mar se’m mostrava gentil o això em semblava a mi. M’havia trobat a faltar ? Jo la veia a ella, des de la llunyania dels meus roquetars, tranquil·la i serena ; la veia com qui veu la felicitat, llunyana i perfecte. Aquí era viva i present. Vaig pujar per un bosc ple de lavandes i alzines sureres, seguint gent, tot desviant-me fins al capdamunt d’un penya-segat. D’allí estant, pins i roques a nord, bosc morint als tallants en un tros de costa verge : més blanc i verd i blau en un degradat que la vista encerclava fins a morir en un horitzó difós per la boira, argentat allí on el sol mirava de sorgir sense sortint-se’n.

A Tossa, vora la platja, hi tenen una estàtua de Minerva, deessa de la natura, la saviesa i el coneixement. Dreta damunt l’escullera mira a la part antiga de la ciutat, on hi ha la muralla, les torres i la seva història.De cua d'ull, jo la mirava a ella i al mar, mentre marxava terra endins. 

 

 

Graus

Cada plantilla és un graó d’escala. En son tretze, tots amb formes diferents, perquè l’escala és de cargol però gira al voltant de dues parets. L’ Arnol  li ensenya a través d’ un vídeo que ha fet a l’obra, on s’hi veu l’estructura de ferro forjat formada per l’eix central i les petjades on anirà el roure que té que tallar al control numèric.  Abans, però, els haurà de dibuixar a l’ordinador ; i abans encara, tindrà que fer un primer dibuix a mà alçada amb les cotes de cada un dels costats  i els diferents angles que formen. Una feina que requereix paciència i tranquil·litat, ideal de fer a darrera hora del dia, quan l’oficina és tancada i tots els treballadors del taller ja son fora. 

Es posa música de fons, ara que tot resta en silenci. No massa alta, el suficient per relaxar-se i poder gaudir d’una feina que no pot fer sempre : habitualment demana planells ja fets de les peces que s’han de fabricar però hi ha clients, com l’Arnol, que no tenen més recursos que el de les plantilles, que no sabrien com fer-s’ho per saber quants graus fa cada angle ; que, en definitiva, sinó fos per l’afabilitat del Josep no podrien fer feines com aquella. A més, al Josep li cau bé aquest colombià de pell bruna amb cos de nedador, és amable i té una veu suau, poc adient al seu rostre que recorda al d’un boxejador, amb ulls petits i una boca dins la qual les dents semblen pugnar, punxegudes i multiformes, per sortir del seu clos definitivament petit. L’home no li exigeix res, sap que si un graó no queda prou exacte, l’ajustarà amb el ribot a l’obra, cosa que igualment haurà de fer perquè tant parets com metall mai son perfectes, segons sap per experiència. Com ell mateix mesurant les plantilles, com tantes coses - pensa el menestral mentre col·loca el transportador amb cura damunt la primera plantilla- res és més segur que l’equivocar-se, ni que sigui per dècimes.

Feia dies que no l’agafava, el transportador de graus. Aquest instrument, amb forma de cartabó creuat per un quart de cercle on les xifres descansen, és un bon aparell de mesura, una de les tantes eines que ha anat acumulant al llarg dels anys, i que guarda amb cura sabent el bon servei que li donarà quan calgui. Té la plantilla ajustada a l’esquadra de la taula de treball, en el sentit de veta que prèviament van marcar damunt el cartró ell i l’Arnol ;  fa lliscar el transportador fins encastar la vora de la base a la de la taula, alineant-la amb el costat inicialment col·locat  de tal manera que el pot moure com si fos dins un rail fins arribar al final d’aquell, fent-lo coincidir amb el segon costat per, d’aquesta forma, trobar la xifra que marca la inclinació exacte de l’angle. Anota : 62 º. Llavors encara el costat oposat, per repetir l’operació. Gira el transportador, doncs l’angle és en direcció contrària. Marca : 35º. Com que fa més de 90º, té que sumar-los als 90 que ja li marca l’esquadra del propi aparell, és a dir, que l’angle fa 125º. Perfecte, mormola mentre gira la plantilla per anotar-lo al paper. Es queda mirant el transportador, com si esperés un senyal.

El telèfon sona. El seu, no el de l’empresa. Aixeca el cap i escolta. Dos, tres trucs...espera una mica més fins que deixa de sonar. Absort, es queda amb el cap aixecat en direcció al despatx, potser pensant qui pot ser a aquestes hores. Torna a la feina i agafa la segona plantilla. Dibuixa la forma tot seguit del primer graó, cinc traços ràpids i ben fets ; aquest és més petit, és el primer que s’enlaira per superar la distància entre els dos pisos. Les escales, voladisses, el fascinen, tal vegada perquè ell sempre ha viscut en una casa de planta baixa i no n’ha hagut de fer servir mai. Ell sap, però, que aquesta no és la raó, tot i voler oblidar-la, de vegades. Tot i no poder-ho evitar. Es treu de sobre un pensament per tornar a agafar el transportador , ara li marca 55º ; després seran 34º, 92º, 66º, 15º ... tots diferents i en canvi, tots construint un pas enmig de l’aire, pas a pas, graó a graó, voltant un eix central. Un eix central, vet aquí la raó de ser. Es pot imaginar l’escala, ara que ja ha dibuixat la meitat dels graons. Ara seria a mig camí. La resta encara son cartró, com un futur previst però segur, inalterable, possiblement com la seva vida d'uns anys ençà. Aixeca els ulls cansats de la taula, mira el rellotge ,  avui ja ha fet prou. Llavors torna a sonar el telèfon. Ara, però, és el degoteig d’un whatsapp:  plop, com quan cau una gota en un toll invisible. El sent nítid, a pesar d’estar lluny. El silenci és clar i polit, net del dia passat entre sorolls de màquines treballant.  Tanca el llum que il·lumina la taula de treball i fa cap a l’oficina, on encara brilla la darrera llum oberta del taller.

Mira el missatge : és de la Georgina, li recorda que el telèfon també serveix per parlar. Al darrera, un cercle de color groc picant-li l’ullet. Somriu, perquè avui precisament havia pensat en ella, dins una d’aquestes coincidències que mai ho acaben de ser. Quan pensa en ella és perquè la troba a faltar, segurament perquè ja ha passat massa temps. Li agrada pensar que a ella també li passa el mateix, allà on sigui. Li escriu el que ja sap : no tenia el telèfon a prop. Mentre espera resposta, tanca el portàtil , el posa dins la bossa ; es posa l’abric, surt a fora i tanca la porta del local. Al pati de la vella fàbrica ja no queden cotxes. La nit és fresca. Durant la tarda ha plogut, hi ha un bassal on la lluna s’hi reflecteix perfectament.  Treu el mòbil i li fa una foto. L’envia amb un breu text : t’he trobat a faltar, ambaixadora . Aixeca la vista al cel i la saluda, com fa de vegades. Surt del recinte i comença a caminar quan ella el truca. La seva veu mig greu, amb un punt de rugositat que la fa molt atractiva, comença amb un ohhhh Josep, quines coses més maques que envies...ell li contesta que son casualitats de la vida, amb ella de vegades hi ha aquesta mena de coincidències, somniadores potser, que necessitava sentir una mica la seva veu, que s’alegra de la trucada. Ella sempre és la que truca, tot el dia viatjant d’un lloc cap un altre, dedicada a la seva passió per la fotografia, amb cursos, exposicions, fent d'ambaixadora d'una famosa marca de càmeres.Li pregunta on para...endevina, li diu ella, quan diu endevina a ell li fa l’efecte que és molt a prop i li diu que li agradaria molt topar-se amb ella en qualsevol de les fosques i grises i solitàries i fredes cantonades per on transita abans d’arribar a casa, i quantes is nen, ja m’agradaria però no, te’n recordes d’aquella illa on ens vam conèixer ? Noo, contesta ell, doncs sí – diu ella - l’illa de les flors, i riu...

Quan arriba a casa el primer que veu sempre és la foto d’ells dos al capdamunt de les escales del cel, a la vall de Ribeiro Grande. La té penjada a la paret de l’entrada, damunt del penjador. Mentre es treu l’abric la mira, son molt més joves, allí dalt, amb l’aigua baixant dins els coneguts recs que travessen l’illa, les famoses levadas de Madeira. Veu tots aquells graons de pedra, irregulars i estrets, costeruts, veu aquella escala i, de repent es posa trist. Si tingués a mà el transportador de graus, pensa, potser podria fer-ne una mesura, dels graus de tristesa que té en aquell moment, comparant-la amb l’alegria d’aquell dia llunyà de primavera. Feia dies que no pensava en ella. En canvi avui, de repent, no sap perquè, ha tornat.

Mira altre cop el telèfon, i veu que té una trucada perduda. Desconeix el número. L’apaga.

Hey Joe

El termòstat fa un clic i de seguida s’encén la caldera, just al meu darrera. Avui escric a la cuina, ben d’hora al matí. Aixeco la vista i llegeixo : Anna Mora, Salmorejo,  come bien – vive bien, espetec, Març 2024, Taxi !, dolor al pit ?, proteïna + vitamina D, Balay ... tot això sense moure el cap, només aixecant la vista. El timbre del microones atura la meva breu lectura. M’aixeco i en trec la llet , hi afegeixo el cafè acabat de fer. L' olor m'és molt agradable, com si algú em fes companyia. Pels vidres de la galeria el pati desperta. Una puput picoteja damunt el que queda de la gespa, sota els pins. És la primera que veig aquest any. Espantadissa aixeca el vol i m’ofereix la breu i fugissera estesa de les seves ales mentre aboco mel a la tassa fumejant. Amb el bolígraf a la mà escric sobre una alarma llunyana, reiterant els darrers matins. Atabala una mica ; inconscientment l’identifico com un avís, com faig de vegades amb fets banals del dia a dia, però tal com hi penso, deixa de sonar. Deu ser que no, doncs. Em vaig desvetllant tot agafant la tassa, pensant en la cançó del Joe. La vaig traduint d’oïda, ahir vaig adonar-me que, al final, parla d’una tal Marilyn Monroe... farà referència la cançó a un tal Joe DiMaggio  ?. Miro el rellotge, ple de senyals diversos. Pitjo un botó i surt l’hora. Amb la cullera ressegueixo la mel que ha quedat al fons de la tassa. L’assaboreixo un moment, m’aixeco i deixo aquella a la pica, dringant la cullereta. Tot resta quiet. De fons, se sent el pèndol del rellotge de paret, fa unes setmanes que li dono corda altre cop i sembla que torna a anar més o menys bé. El famós tic-tac, sensible en moments de silenci. A vegades no me'n recordo i el rellotge es para. Ho noto de seguida, el seu silenci és un dels més eloqüents de la casa. Rere la finestra, un ocell picoteja el fruit vermell d’un pitòspor en vol estàtic . Unes altres ales bategant. Això darrer ho afegeixo al vespre, com aquell  he de marxar que mai no es diu i que escrit així, sona una mica premonitori.   

Connotacions

 

El pas mut damunt la terra humida, la respiració ajustada al rost del camí, el vent alterant el biaix del sol, la llum trencant el sotabosc, les capçades de les alzines : tot es mou com una dolça marinada, calada de fred. Respiro pinassa, romanins florits ; ullo un boix-grèvol fruitat de vermell mentre, esparsa, un poc de neu encara fa de catifa en un antic pla de carbonera, de terra negre; talls de roca fent d’escala. M’aturo un cop fet el desnivell, miro de recordar algun so d’ocell, escapant-se d’algun niu ; dos senglars fugen el just per veure el llom d’un d’ells ; el bosc ara baixa, fent ziga-zages fins aquell lloc anomenat del òbits, la carena, el cim llunyà i el monestir dalt de tot fins arribar al Pi del Vent, allí on les passes tornen a lloc, calmoses, guaridores. El temps està sota control a pesar de  la tarda, escolant-se al seu punt més bell, el del darrer sol, quan el bosc es transforma i jo soc com  un arlequí, saltironejant entre pedaços de llum. Babau i ingenu com un arlequí.

Connotacions, titula un article que llegeixo més tard. El que carrega de connotacions tot el que existeix és la nostra experiència, personal i intransferible, diu en un tros. En un altre hi diu que aquestes són valors que afegim a la realitat i que la carreguen d’un sentit especial per a cadascú, que viuen dins la nostra ment, sobretot inconscient i donen lloc al nostre món simbòlic.

Feia dies que no sortia a caminar. A vegades, com avui, anoto certes sensacions, accentuades potser pel fet de l’absència d’elles, un respir enmig de tràfecs d’una diferent mundanitat, poc atentes al cos i als sentits, en certa manera obligades. Cerco, ara que he tornat, connotacions semblants enmig d’elles. Petits rastres de pedaços de llum. Sovint, però, es fan difícils de trobar i és llavors que enyoro tardes com les d'ahir. A vegades només ens queda això.

I demà, ara que hi penso, hauria de venir el llauner a canviar el wàter ja d'una vegada per totes.

D'hivern ( II.II )

 

Segueixo amunt per la pista rural fins arribar a un trencall on em desvio per trepitjar definitivament terra, per entrar als antics camins de pastures, giravoltant un tros de bosc fins una tanca que m’obre la perspectiva d’un canvi de rasant aponentat : apareix la claredat de l’horitzó al fons i els vessants muntanyencs un rere l’altre al davant meu com solcs d’un camp enfilant-se a nord enmig de boscanes i algun poblet estancat en planar, fent de sentinella.  Les tanques s’enllacen, les obro i les tanco com qui entra ara en un jardí, ara en un altre . En un, el camí és suau, de vista clara ; el següent m’endinsa en la fragància fresca d’un avetar ; després, un passadís d’avellaners i més enllà, el camí vorejant marges de pedra. Murs de pedra seca construïts fa temps, anivellant camps de conreu, eixamplant cultures primàries. Fotografio un primer pla dels rocs alineats, tornejant el sender. El camí, finalment, m’apropa a un pont : a sota, el riu.

El riu passa per la Vall de la Llosa, i porta el seu nom. El pont el travessa just per entrar al mas del Vilar, que sembla tancat. M’aturo al pont i observo l’amplada del cabal, en direcció sud. Sempre m’he sentit atret per aquesta mena d’aigües, lliscant avall enmig de les pedres , trencant-les per damunt dibuixant petites ones blanques al seu pas ; un quadre inalterable i viu, amb tota l’acústica salvatgina que l’acompanya, la veu de la deu, allí on, segons diu el diccionari, aflora l’aigua a la superfície terrestre provinent d’un aqüífer subterrani. Mai se sap d’on prové certa felicitat, però en  aquest cas, aquest aqüífer ho fa des d’uns quants estius de primera infància, quan les pedres eren grosses i blanques i l’aigua la més freda de la terra. Contemplo ara les aigües baixant i  és clar, la història i les ànimes de tots aquells homes i dones, com escumes blanques, es divisen més a prop o més lluny, però sempre fins on s’atansa la vista. Recordo quan llençava un tros de branca i veia com anava salvant tots els obstacles fins que moria en un remolí llunyà .Llavors, el riu tornava a ser el mateix. Potser és això, ara que hi penso. El riu és el mateix.

Tot i així, no hi ha neu, com no acaba d’haver-hi hivern. Per aquestes contrades hores d’ara el riu dormiria més plàcidament, i el gel es faria present. Sense això, la ment recula massa de pressa cap al que ja no hi és, i amb ella certa tristor també, vestida de pau. Aquí no faig cap fotografia, perquè falta llum i no trobo cap motiu interessant, no pas més que aquests pensaments per on passejo també.  Acabo de travessar el pont i enfilo cap al petit pàrquing que hi ha vora les restes de l’ermita de Sant Marc, de la qual només en resten els fonaments. La vall és al punt més ample aquí, i hi passa una petita carretera direcció Viliella, que és a l’altre banda del vessant oest, visible des de més amunt. A nord, el camí cap al Salt del Molí i més amunt, les restes del Castell de la Llosa , on no podré arribar, vora la frontera andorrana. És bo de no poder arribar també. No arribar fa sempre la tornada més dolça.

El camí del Salt del Molí és una excursió breu en si mateixa, i per aquí em trobo gent. Una parella amb els seus fills, nen i nena. Estan aturats. El pare amb el fill, afilant amb una navalla una branca d’arbre ; la mare amb la filla, aquesta darrera filmant-la amb el mòbil mentre la primera fa uns passo de ball prèviament assajats. No hauria de ser al revés ? em pregunto. La nena li torna el mòbil i mentre mira el resultat, passo entremig de tots sentint-me invisible. Quan soc al molí, mig enrunat, em dedico a fotografiar el Salt. El sol ha sortit una estona, practico amb la velocitat de la càmera per aconseguir que l’aigua s’aturi dins ella. N’observo el  resultat mentre la petita família arriba a lloc. L’home es posa ben a la vora del salt, ben dret i d’esquenes, observant-lo. La mare el fotografia des del camí, damunt un petit pont on un ciclista fa una estona s’ha fotografiat també. Suposo que les imatges no trigaran a ser dins el famós núvol, on tothom es dedica a penjar estrelles. Les meves trigaran una mica més, sovint les penjo en una xarxa de fotografia, on també em dedico a fabricar estrelles veient llocs on segurament mai estaré. La nena m’observa, a mi i a la meva càmera, curiosa. Li somric, amb complicitat. Pel que he vist abans, de moment encara no balla.

M’espero a menjar, tot i l’hora que és. Son vora les tres. Amb tranquil·litat torno. A la llera del riu, menjo i em faig una foto dret, amb el dispar retardat, tot esperant de veure – qui sap – alguna traça d’aquella primera infància on somreia a la càmera sense por. Ara em veig entotsolat. No m’acaba d’agradar i l’esborro. Més endavant m’estiraré una estona en una de les deveses transitades durant el matí, i tancaré els ulls plàcidament al pas del sol, dels minuts, de la tarda ; els obriré i la serralada seguirà al fons ; m’aixecaré i caminaré altre cop sabent que avui ningú m’espera ; passaré altre cop per Ardòvol i la mateixa vaca blanca amb taques negres - o negre amb taques blanques ?- mugirà sense jo saber si per dir-me hola o adeu. Baixaré per la ruralitat de la carretera a Prullans, m’aturaré a la font i m’asseuré una estona al banc, vora el doll. No pensaré massa en res, tan sols deixaré les cames reposar. Badoquejaré. Tot baixant el darrer tram, encara fotografiaré el vol d’una àguila.

Finalment, arribaré al cotxe quan ja el sol s’esmunyi. Aquests dies sembla que fa drecera mentre  marxa. Agradablement cansat, tornaré cap a la llar de foc i la lluna creixent. No em cal gaire cosa més.

 

 

 

 

Bomba de fum

Em puc escolar dins  el temps i fingir que tinc la meva pròpia vida. Puc mirar d'escriure frases maganànimes, fruit d'una pretesa saviesa ; sobreviure amb d'altres massa fetes per a un nosaltres difícil de conjugar amb un sol verb. La necessitat m'aclapara i així  i tot, el cant d'un ocell de matinada  em sedueix de tal manera que el pes aquest del que sigui que és nostre, s'allibera fent altre cop els cossos joves, plens d'esperança, plens de desig. Així era jo, penso, i així eres tu. Erem altres. I els hi ho preguntem i és clar, no responen perquè segurament no calien respostes ni tampoc masses preguntes. Llavors, vull dir.

Respiro sota un ametller florit. El fum s'esvaeix.

VAR

 

" No sé què dir-ne, però se sap per experiència que tanta interpretació dissipa la veritat i la trenca. Aristòtil ha escrit per ser entès ; si no ho ha aconseguit, encara menys ho farà un que no siga tan hàbil ni un tercer diferent d'aquell que tracta del seu propi pensament. Obrim la matèria i l'escampem deixatant-la, d'un assumpte en fem mil, i tornem a caure, multiplicant i subdivedint, en la infinitud dels àtoms d'Epicur. Mai dos homes jutjaren semblantment la mateixa cosa, i és impossible observar dues opinions exactament iguals, no solament en diversos homes, sinó en el mateix home a diverses hores. Habitualment, solc tenir dubtes sobre allò que el comentari no s'ha dignat a tractar. Ensopegue més freqüentment en terreny pla, com alguns cavalls que conec, els quals més sovint fan passos falsos pels camins planers ".

Michel de Montaigne, "Assaigs" ( llibre tercer , Ed. Proa , trad. de Vicent Alonso ).

( De totes formes, segueixo pensant que no era penal )

d'hivern ( II.I )

 

Vaig fer moltes fotografies. La càmera, al engegar-la cada cop que la treia de la seva funda, m’anava avisant que havia de configurar el dia i l’hora. Jo no li feia massa cas, anava veient i comprovant que aquelles sortien bé i quedaven guardades a la tarja de memòria. Ja ho faria al vespre, com va ser. No hi vaig pensar més. Al tornar a casa les vaig traspassar a l’ordinador. N’havia fet moltes, en cinc dies. Després, sense comprovar si aquell les havia entrat totes, vaig fer neteja de la memòria. És una cosa que no he fet mai, doncs l’antiga càmera no m’ho permetia, les havia d’anar esborrant d’una en una ; amb la nova hi ha una funció que permet  fer-ho de cop. L’ordinador no m’havia avisat ; la càmera tampoc. Només importa fotos amb dia i hora, per lo que totes aquelles fetes aquell dia es van quedar a la càmera, juntament amb la resta. I al netejar la memòria, es van volatilitzar.

No em va saber massa greu per les fotos en si mateixes – la història de la fotografia no se’n ressentirà pas – sinó perquè perdre aquelles fotos va ser com perdre el fil de la història d’aquell dia, del recorregut fet a peu de Prullans al Salt del Molí. La fotografia em serveix com em serveix l’escriure : després d’anys de no veure-les puc  recordar al moment com  vaig fer-la, en quines condicions, on i com vaig arribar a aquell punt de pitjar el botó. Escrivint, l’efecte és superior : en comptes d’escriure en paper, quan llegeixo al cap del temps una excursió feta o una vivència o un pensament sembla com si ho hagués fet sobre una pedra. Té un efecte sorprenent en la memòria del viscut, com si em fos donat un cert do d’eternitat, que la sola vivència mai faria. És per això que ara, quan encara son fresques, faré una memòria fotogràfica d’aquell dia, el qual, sense data ni hores, em fa l’efecte de que, pensant-ho bé, va ser  el millor dia- possiblement l’únic de l’any passat- en què vaig desaparèixer del mon amb la sensació de ser com aquell home que es va adormir sota un arbre més de cent anys.  

Prullans és un poble encarat al Cadí, dins el seu Parc Natural, arraulit sota els primers turons orientats a nord, per on els camins s’alcen ràpidament cap a diverses valls enmig de bosc i pastures, per camins que porten cap a França. Avui faré un tros de la ruta dels Bons Homes, dita també dels Càtars, la que va de Berga a Foix. Un cartell me n’informa a l’entrada del poble, on deixo el cotxe en un petit pàrquing que hi ha sota el conegut Hotel  Muntanya, avui convertit en el que s’anuncia com a spa-resort. De fora estant miro la terrassa. Hi havia estat fa molts anys, la recordo ample, enfront l’antic edifici de l’hotel, amb herba ben segada per tot el recinte, esquitxat de para-sols  i amb vistes magnífiques a Bellver i al Cadí, molt assolellada. Ara hi veig herba artificial enmig d’un espai més urbanitzat, com si el lleure s’organitzés en zones ben delimitades, segons el que es vulgui, tot sense sortir del recinte : piscines cobertes, jacuzzi a l’aire lliure, zona de jocs per nens... no es veu molta vida a la resta del poble, en general, tot i l’hora i el fred . El casc antic, però, queda una mica més enllà i les franges vermella i roja del GR em porten ja de seguida cap a un camí rural que s’enfila en direcció Ardòvol. Un tractor em passa pel costat, conduit per una dona, que sembla anar per feina. El campanar de l’església toca quarts de deu. Fa força fred, tot i la tèrmica, el forro polar i l’anorac. El fred però, és de fondalada més que d’estricte hivern.  Em fa dubtar una estona, el necessari fins que el cos agafa temperatura ; aquest primer tram el camino de pressa, a pas ràpid. Hi ha molt terreny en venda, antigues bordes i cases abandonades, algunes de reformades, altres a mig fer. Segones residències.

Primera foto del poble, en la distància adequada, ja mig lluny del cotxe- sempre em sorprèn el lluny que queda el cotxe a poc que començo a caminar - ,després d’un  quilòmetre i mig de pujada enmig de prats on pasturen vaques. Una , ben a prop, ajaguda, em mira mentre faig la fotografia. Molt tranquil·la, indiferent com ho son les vaques en el camp, em mira i jo miro el meu reflex en els seus ulls, com si fos dins un zoom ; tinc la impressió de que qui m’ha pres la imatge és ella, i la mastega tot meditant sense dir-me res. Guardo la càmera i segueixo. El dia és gris, amb núvols baixos. Al poc, una font, la font de Subirana,  d’aigües toves, amb poc potassi i sodi segons m’informa un cartell al costat del caminet que hi baixa. Bones vistes, altre cop. El broc és lliure i l’aigua hi surt amb ganes neta i clara. Bona i fresca, la tasto quan hi deixo caure la mà a sota mirant de que no se m’escoli tota portant-la ràpid a la boca. Fotografio el broc i l’aigua caient i penso que ja m’asseuré al banc quan torni per la tarda, per pensar, potser, en com l’aigua s’escola entre els dits sense remei, com tantes d’altres coses.

Com un bon home seguint el seu camí, continuo caminant per la petita pista rural asfaltada plena de pegats recents de quitrà i sorra, signe de gel foradant la via, la qual va  fent giragonses al meu pas, voltant el relleu de la muntanya, mostrant-me un mas abandonat, mig enrunat, voltat definitivament de bosc abans d’arribar a Ardóvol, ben a la vista de fa estona, allí dalt, quatre cases orientades a sud , amb més camps i vaques, més rural, més rude, menys cuidat i tot i així, segurament més acollidor. Aquí dalt, el camí deixa el llebeig per girar a tramuntana : un petit coll on hi ha una caseta d’aigües i on m’aturo per fotografiar un camp tancat, a unes roderes de camí damunt l’herba enfilant-se fins a fondre’s amb les parets de roca de la serralada, com si fos una pista d’enlairament cap a un mon perdut o més aviat retrobat- aquell mon on certes àguiles hi fan de missatgeres -, quedant difuminat en tons grisos i blaus, quan l’observo un cop feta. Un rètol abonyegat pel anys, i que marca cap a Prullans amb forma de fletxa, es deixa igualment fotografiar. Una vaca remuga alt, no sé si per dir-me hola o passi-ho bé. Giro i continuo, encarant nord.