Cicatrius ( II )

( capítol anterior )

El temps transcorre, lleuger i pesat alhora segons els díes, però ràpid, com sempre que passa quan es mira enrera a l´observar alguna cosa : una fotografia, un diari, una primera nevada... o com ara mentre observa els quatre trossos de pedra, inamovibles sobre el petit graonet de la llar de foc des de finals d´estiu. Aquesta percepció la té des de que va arribar al poble, com si fos patrimoni del qui viu lluny de casa seva. Fora com si algú escrivís sobre ell mateix, i ho fes emprant sempre el pretèrit com a verb principal. En Pau, el seu veí, -  -que és un escriptor tòxic i pagès ecològic com li agrada definir-se en to mofeta-, sempre escriu utilitzant el pretèrit de tal manera que el present sembla no formar part de cap vida en concret. Això en Goan no ho enten, i algunes vegades, al llarg dels anys d´amistat cimentada de converses dins el petit taller, han tingut llargues discusions sobre aquell fet, una mica absurd si es vol, tot i que les grans discusions – com deia l´escriptor utilitzant ineluctablement el pretèrit - en moltes ocasions han tingut l´absurd com a principal component, i aquesta era una opinió d´en Pau que  n´originaria una de ben grossa on en Goan, com quasi bé sempre, hi deia ben poc. Simplement escoltava, mentre l´escriptor esgrimia els seus dots imprecisos com a orador. Amb en Goan si sent bé parlant, perquè l´escolta en tot despistat però sempre dient el suficient – i és per norma general ben poca cosa – per rebatre bona part dels seus  arguments amb frases que semblen provenir de la natura mateixa de les pedres que afina. Les pedres, en definitiva, tenen un sentit molt particular del pas del temps, inclús aquelles que resten allí, iguals, exactament iguals al dia en què les va trobar, ja feia tres mesos llargs. Al fons d´aquella impertorbabilitat pètria sembla existir només la capacitat de fer-les canviar, modelant tota aquella intemporalitat per aconseguir un bri d´eternitat amb sentiment propi,  i per aquesta raó, resten allí, esperant el temps per fer-ho, un temps igualment impertèrrit, semblant a la capacitat  d´en Pau tractant d´escriure sobre històries que mai han arribat a passar.

Els primers freds han entrat pel final del poble com cada any, pel nord, pel carrer de Sant Genís, d´on aquell neix del bosc baixant cap a la petita plaça de la qual arrenquen uns quants carrers més, no gaires, perdent-se com puntes d´un estel en el silenci de les cingleres vora el mar, atapeïnt-se les cases blanques al cor de la vall adormida sota els primers fums mandrosos sortint de les seves xemeneies . En Goan sent el fred abans que ningú, no en va ell viu a la primera casa del poble venint del nord; o a la darrera, segons com es miri. El poble s´acaba on viu ell i aquest pensament li asserena el seu esperit forani, perquè més enllà la natura trenca fronteres on l´espadat d´un cingle es manté lliure de llengues vernacles.

El petit xinès medita mentre un tronc crepita atiat pel petit adreçador de ferro tot ensorrant-lo al caliu del foc, reflectit aquest als seus ulls oberts fixes en els seus moviments hipnòtics. De reüll veu les pedres, l´aresta esberlada del cos principal recolzada a la paret; la resta als seus peus. Runes.La mà lliure agafa la carta , acabada de llegir. Amb els traços suaus de l´escripura de la seva germana, de la seva ploma gràcil de moviments desossats, la mort ha fet acte de presència, suau i tremolenca com el matí de Novembre en què l´ha rebuda, com un matí a les Muntanyes Grogues; un matí de tardor on la pluja llisca com un vernís calant fons desllustrats, esquerdats, hostes d´estiu desnonats.

El paper retorna, plegat amb els plecs del qui tanca una història sense acabar. Passa la mà sobre l´escriptura del seu nom occidentalitzat, de la seva adreça sense pàtria, ara potser més que mai. La carta arriba amb retard, és de fa uns mesos, de finals de Juliol. A les Muntanyes Grogues tot té el seu temps, fins i tot el temps per escriure una llarga carta, escomesa difícil per pal.liar el nom de la mort i fer- la amable; potser és el pas del temps, aquell dol tradicional necessari per refer vides, el que cal per pensar en el que s´ha d´escriure, en com fer-ho. La seva terra encara gaudeix del do de la solitud dels llargs capvespres per seure i meditar en com fer una carta, de no sentir cap urgència davant la notícia inminent, de no traspassar més fronteres que les que regeixen al posar un segell en un sobre i deixar-lo a la vella casa de postes ; la de no esperar cap resposta si aquesta havia de transgredir l´ordre natural de les coses i avançar-se al temps que a la majoria els hi semblava com un sospir, quan de tant en tant miraven enrera. El temps té multitud de formes, i els segons multitud de minuts. La seva germana ho ha fet bé, la seva lletra porta la seva ànima a dins, o almenys així li ha semblat a en Goan. L´ànima, en aquests temps ensordidors de tecnología, encara viatja dins un sobre de paper segellat pel pas d´uns segons de lectura, o d´uns mesos de vida si es vol, en tot cas els suficients per saber que la seva mare és morta.